Història d'una nova vida

És dimarts i cap a les 2:30 de la matinada i estic amb els meus companys muntant una trasera del camió i per això, com és normal, cal moure un munt de planxes de metall. Una en especial semblava tenir el meu nom i, tot i que podia pesar uns 90 kg, vaig anar cap a ella i em vaig ajupir com feia massa sovint i vaig començar a aixecar-la tot sol. Per què ho vaig fer encara que els meus companys em deien que no ho fes? L'únic que se m'acut és que amb 23 anys un pensa que és INVENCIBLE, que si puc aixecar-la, per què no fer-ho?… què em pot passar? Estic ben fort i LES COSES ELS PASSEN ALS ALTRES.

Probablement no tornaré a caminar.

En aquell moment acaba la meva vida tal com la coneixia. M'operen dues vegades d'urgència, pràcticament seguides, perquè la pressió generada en aixecar tant de pes de forma incorrecta m'ha produït multitud d'hèrnies discals i alguna fissura en alguna vèrtebra. Em diuen que encara m’hauran de tornar a intervenir una tercera vegada. Després de la tercera intervenció els pronòstics es compleixen, ja que l'edema produït ha deixat com a seqüela una lesió medul·lar. El cirurgià em diu, amb tota la delicadesa que pot en aquell moment, que PROBABLEMENT NO torni a caminar.
Em cau el món a sobre, no m'ho crec, i encara que sempre he tingut una ment molt oberta, NO M'HO CREC. Ja no podré tornar a treballar, ja no podré tornar a anar amb bici, ja no podré tornar a muntar amb moto… La meva parella “estable” em deixa. Un altre rebuig. Què faré? 

El metge m’explica quin haurà de ser el pla de treball per aconseguir que em valgui per mi mateix i em diu que, al final, faré una vida normal.

El cirurgià em parla de l’Institut Guttmann. Crec que he passat per davant com un milió de vegades, però segurament ni m'he parat a pensar què s'hi cou dins. Ja m'ha demanat hora per fer una primera visita.

Quan arribo a Guttmann em sembla que aquell milió de vegades que havia passat per davant, queden polvoritzades. Jo mai no he estat en aquesta part del món. Em fan entrar a la consulta i el metge que m'atén és darrere la taula; es presenta com el Dr. Guevara i comença a llegir l'informe que li han enviat. Em diu que m'acosti a la llitera i que intenti passar-me (passar-me???). Jo m'apropo com puc amb la cadira de rodes, perquè encara porto una cotilla que m'arriba per sobre del pit i, en girar-me, veig que el qui serà el meu metge va en cadira de rodes (i penso “vaja si un metge no s'ha curat, vaig llest”). Juntament amb la infermera m'ajuden a estirar-me a la llitera, no sense mil gemecs i un dolor espantós.

Després de l'examen, em confirma el diagnòstic i diu que encara ha de baixar la inflamació i que fins llavors no se sabrà quines seran les seqüeles definitives, però que em vagi oblidant de caminar (gairebé puc dir que són les paraules exactes). Al final fins i tot li agafo estima per la seva manera de ser i per no embellir cap de les seves respostes a les meves preguntes.

M’explica quin serà el pla de treball per aconseguir que em valgui per mi mateix i em diu que, al final, faré una vida normal... NORMAL, JA!!!! Fins i tot em diu que ho arribaré a superar. I penso que he perdut molt per arribar a superar-ho.

Una de les coses que més em ronda pel cap era, QUI ES FIXARÀ EN MI?, mai tornaré a tenir una parella.


Arriba el primer dia en que començaré a donar forma a la resta de la meva vida, a l'Institut Guttmann. Aquest primer dia és horrible, però passa pel meu costat un professional que, en veure'm abatut, em diu, donant-me una petita empenta, que al final ho acabaré superant i tornaré a riure. Amb el pas dels dies començo a pensar que potser sí que té raó.

La feina és dura, tot em costa un esforç brutal. Tota aquella força que tenia abans ha desaparegut i encara porto aquella enorme cotilla que em molesta per a tot. El que m'agrada més de la feina setmanal són les sessions d'esport. No porto la millor de les cadires, igual que tots els principiants, però m'ho passo genial. Tir amb arc, natació, atletisme, handbike, handbol i molts més esports que jo pensava que estaven vetats a les persones que van amb cadira de rodes i que veig que puc fer. Però n'hi ha un d'especial que em crida l'atenció per sobre de la resta: el bàsquet.

Em donen l’alta i em diuen que l’equip de bàsquet de Guttmann, el Barça, em vol fer una prova per fitxar-me. A mi? Si aquest equip està dalt de tot… Vaig a Can Dragó, i pot sonar molt cursi, però en entrar veig a la recepció una noia que em deixa sorprès. Tant que fins i tot l'amic amb qui vaig em diu que se m'ha notat un munt. Però al meu cap torna a allò de sempre: “qui voldrà estar amb mi?”. Faig la prova i se'm dona molt bé i tot i que volen comptar amb mi, per coses que no venen a tomb, acabo a les files del segon millor equip de Catalunya, que en aquells temps és el Joventut de Badalona. El bàsquet se'm dona força bé i m'omple moltíssim. Però també tinc temps de practicar un altre esport de manera amateur, l'atletisme (llançament de javelina, disc i pes). El meu primera any quedo campió de Catalunya i Espanya, i ho segueixo sent durant tres anys més, fins que em recomanen que ho deixi. No imagineu qui… Recordeu aquella noia que em va deixar tot sorprès en veure-la? Sortim a prendre un cafè tant sols com a amics, us ho asseguro. Però al final encaixem i, sense deixar de ser amics, comencem a ser molt més. L’entrenador del Barça de bàsquet en cadira em proposar fitxar-me i no m’ho vaig pensar. Em va dir, això sí, que havia de deixar l'atletisme, i tampoc no m'ho vaig pensar. Tornava a casa! Al Barça i, sobretot, a Guttmann!


He fet esport d'alt nivell, he viatjat per tot Espanya durant sis anys i el que és millor, estic casat amb la millor persona del món i que no ha deixat de ser la meva amiga. Estava equivocat. No era cap inútil. No només he aconseguit tenir una vida normal, no només ho he superat, sinó que he superat les meves pròpies expectatives. La meva preciosa nena ja té vuit anys, molts a Guttmann la coneixen des que era un nadó. L'han vist créixer i m'han vist créixer.